Details

Autor(en) / Beteiligte

• Marfany, Joan-Lluís

Titel

Unamuno, Maragall i la poesia

Ist Teil von

• Bulletin of Hispanic studies (Liverpool : Liverpool University Press : 1996), 2002-06, Vol.79 (2), p.189

Ort / Verlag

Liverpool: Liverpool University Press

Erscheinungsjahr

2002

Link zum Volltext

Quelle

Bibliografía de la Literatura Española

Beschreibungen/Notizen

• 17 També devia d'assentir íntimament en llegir 'humanizando a la naturaleza la sobrenaturalizamos, y naturalizándonos nosotros nos sobrehumanizamos' - ell mateix ho hauria pogut escriure, això, i havia dit i diria més o menys el mateix, amb altres mots: 'Tratad de usar el cuerpo como alma y el alma como cuerpo', per exemple.18 Fins i tot l'admiració per Leopardi li devia caure bé: ell no combregava amb el pessimisme de l'italià, però aquest no deixava de ser un dels seus referents.19 I l'únic retret que Unamuno s'atrevia a fer-li, excusant-se'n amb l'argument que la franquesa era prova d'amistat, li devia provocar un somriure: El que el tenia obsessionat aleshores ('enfangado', era el mot que usava) era Amor y pedagogía.21 é s cert que a Maragall, el novembre del 1902, encara li explicava que preparava 'mi tomo de poesías' i li tornava a esmentar 'La vaca cega', però ho feia gairebé amb les mateixes paraules que havia fet servir dos anys abans, com si estigués repetint d'esma una cosa en la qual ell mateix no creia.22 I a mitjan 1904 anunciava a Maldonado que aviat acabaria la traducció del 'Miramar' de Carducci i li deia que li semblava que tornava a 'estar en vena' poètica.23 Però són, amb alguna altra, mostres molt aïllades i excepcionals d'activitat i interès en aquest camp i Manuel García Blanco, en el seu intent de seguiment cronològic de l'obra lírica, va arribar a la conclusió que aquesta havia estat una època d''atonía'.24 Publicat Amor y pedagogía, el van tenir ocupat, a la seva manera obsessiva,25 successivament, La tía Tula (encara només La tía, és clar) i l'erostratisme, els assaigs per a La España Moderna (que passaven a ser allò en qü 'he vertido más alma que en todo cuanto llevo hecho')26, la Vida de don Quijote (que el novembre del 1904 havia esdevingut la nova 'obra capital' i, en competència amb els esmentats assaigs, aquella en la qual 'más espíritu llevo derramado')27, el Tratado del amor de Dios que acabaria sent Del sentimiento trágico de la vida (i de la immersió en el qual només el podia treure la necessitat imperiosa d'alguna 'salida quijotesca' com la de l'article sobre 'La crisis actual del patriotismo español').28 Enmig d'aquestes dedicacions, la traducció de Carducci li servia simplement 'para desengrasarme' i la composició esporàdica de versos propis, com ara l''Oda a Salamanca', per a omplir 'un ocio'.29 Però de sobte, l'abril del 1906, 'el hacer poesías' torna al centre de la seva activitat, compartint aquest lloc privilegiat amb el Tratado i el 6 de maig parla una altra vegada, després de tant de temps, de publicar, aviat, 'un tomo de poesías líricas'.30 Li havia tornat a entrar, ara sí, la febre dels versos. Una altra important distinció, en efecte, dins la concepció unamuniana de la poesia és la que s'estableix entre el que don Miguel anomena 'el compás' i 'el ritmo', és a dir entre el ritme imposat pel versificador segons una determinada tècnica, fonamentada en la rima i la mètrica - 'artificio de música tamborilesca, de hotentotes o de bechuanas', en dirà ell - 44, i el moviment intern, molt més subtil, que imprimeix a l'expressió poètica l'emoció mateixa que, emanant de la realitat, la suscita: 'el compás ahoga el ritmo', escriurà.45 Per dir-ho en poques paraules, per a Unamuno com per a Maragall la poesia no sols no és artifici, sinó que s'hi oposa: 'Y es que yo en cierta medida contrapongo el arte a la poesía.'46 En darrera instància, la poesia no necessitava el vers, sinó que podia trobar-se sota qualsevol forma escrita - qü eren molts dels seus articles, les seves conferències, si no 'poesía pura'? - 47 i ser poeta no era una habilitat adquirida i convertida en ocupació, sinó una sublim capacitat innata, la d'emocionar-se i dir l'emoció, i una missió, la de fer-ho per tothom: Altres exemples a l' Elogi de la paraula (OC, I, 663-68), 'La obra y el título' (OC, II, 231-33), 'El regreso' ('¡Cómo las ideas quieren a las cosas y cómo las cosas quieren ser idealizadas!', OC, II, 288-89), 'La Marsellesa' (OC, II, 735-37); també el repetit paral.lel entre la Sagrada Família en construcció, la Natura fent-se temple, i la muntanya de Montserrat, temple fet Natura ('El templo que nace', 'Una gràcia de caritat!', 'Montserrat' (OC, II, 614-15, 705-07, 685-87).